Lletra
de
metge

El cor

Ben endins, amagat aprop del pit
rodonet i rogenc, talment com l’astre
fent camí, va marcant del temps el clic,
afinat i orquestrat pel nervi vague.
És l’enginy més precís del teatrí
quan la corda donada, en punt, es para
i el trasllat de l’impuls negat fa figa:
malaurat el moment que a tots arriba.

Del cor ve, fent punxada, el mal d’amor
i, també, ve el dolor de l’angoixada
que se sent, tan sovint, tota ella plor;
i ve el pes de l’infart que calla i mata 
i el fibló de l’ofec del sec pulmó,
dins del pit, espantat, que l’aire atrapa. 
Diagnòstic precís cal fer de tot
sense errar: car fallar no té perdó. 

L’Ansietat

Mitjanit és en punt que la fiblada
desfermada repica pel neguit. 
L’amargada femella es pren la capsa,
gargamella badada tot cap dins.
Pobra venus d’ahir que el temps escapça,
angoixada arrossega el cos marcit.
Per la vena li calmen nervis, plors 
mal nascuts d’un amor de temps somort.

El Pneumotòrax

A les deu, ve el donzell escardalenc,
de tabac ofegat, el pit li punxa.
Sense més l’ha sobtat i és temorenc.
Saberut, l’embatat que me l’ausculta
no sent res, ho sap tot i diu: Au ves,
feu-li placa al dolor que ve tot d’una:
del pulmó n’ha fugit la pleura així,
pneumotórax us dic que té aquest xic.

L’Infart

Esquerdat, el vell múscul tremolava,
de les deu feia un quart, encara no.
La matrona, que poc que s’ho pensava,
tot mirant, al sofà, el televisor.
Ara jeu, l’han posat de panxa enlaire
i li han fet, sense més, darrer sermó.
La punxada imprevista ha estat letal.
Diagnòstic final: infart fatal. 

El torn de nit

Quan la nit s’entreté amb la matinada
diu que és quan, mandrejant, s’estira el temps
i l’agulla tremolosa fa parada
i diries que tot s’adorm, silent.
Aleshores, l’instant fineix i passa
i és un ínfim no-res, un nul fragment.
Prô sorgeix tremolosa l’alenada
del qui sent, encara a dins, el fort batec.
I la lum ja és ben clara i obre el dia
i la gent, caminant, de nou, respira.