Lletra
de
metge

Amb cotxe o a peu. La porta és oberta. Només cal cridar l’ascensor. Una excusa: la queixa, el símptoma.

Comença l’atac. És primera hora del matí. S’obren les portes de l’ascensor escupint cadires plenes de vòmits, de diarrea, de mal de cap, de mal de panxa, de cames inflades, d’ofecs incontrolables, de dolor.

Faré un somriure, respiraré fons. Jo estic en joc i he de sobreviure. Algú altre se n’ha sortit abans que jo. Però sento que les cadires es conxorxen contra meu. 

Alineades amb la paret, una darrere l’altre, les cares ensopides dels seus ocupants em miren amb retret, amb sornegueria, amb xafarderia, amb renúncia.

Són les seves cares una de sola i és la meva? Són veus això que sento dins del meu cap?

Migdia. Les cadires s’amunteguen lentament, alguna mà agosarada s’allarga fins a mi i m’estira la roba, gemegant un prec que m’esmerço a atendre; darrera d’aquest en vindrà un altre.

Durant hores, esperaran. Quan arribi el moment, el seu torn, deixaran degotar els símptomes, un darrere l’altre, sobre la meva atenció debilitada. Els símptomes conxorxats faran la síndrome. Caldrà repetir el ritu: col·locar un altre cop el fonendoscopi sobre una altra esquena: peluda, greixosa, suada, cifòtica; palpar una altra panxa a punt d’inflar-se, dolorosa, distesa, globulosa o excavada; tocar ganglis supraclaviculars, axil·lars, inguinals que no trobo; palpar polsos distals sobre mitjons bruts, peus suats, ungles engruixides i torçades pels anys.

I mentrestant, el discurs monòton i somort de la queixa i el  pes del reclam d’uns ulls cap a mi: la meva queixa és meva, escolta’m! Només jo en sóc testimoni!

Tarda. La pelleringa, el bolquer brut, la mirada enfonsada; l’atac definitiu de les cadires conxorxades. 

Ara és el punt en que temo ser vençuda i respiro fons. Llenço una mirada de reüll al rellotge esperant la pausa en el combat. Temo ser vençuda.  

Un soroll em retorna a la realitat i em revolta alhora. És la veu que s’aixecarà contra el cel i contra la sort dels seus, la mirada que buscarà als meus ulls la justícia on no hi ha esperança. Pensaré que no vull plorar i que necessito sortir. Pensaré en escapar-me a la rereguarda, respirar un aire diferent en un despatx veí. Puc buscar una finestra al fons del passadís i mirar de treure-hi el cap: veure un tros de cel. 

Vespre. Que dèbil que em sento per combatre! Em pot el desig de fugir i resguardar-me. Reconec que no sóc forta. Estic cansada.

Però l’hora arriba, l’hora sona. El combat s’atura. Deixo les armes. Em salvo. Fins demà.