A pèl
Em cal escriure aquest sonet a pèl
per dir com cou el cap i el cul no para
car vesso mala llet a tort i a dret
cercant el mot més just adés i ara.
Maleeixo la llengua amb gust de mel
que pentina el cabell amb la saliva
(llepolia ensucrada que malmet
l’esperit i el barret a qui s’hi arrisca).
L’agonia polar de la recerca
garbellant, cada nit, per dir un vers.
Un de sol, en silenci, que és poema.
Nocturna hipòxica exploració
d’un fonema; la olor, o bé la nota:
un tot-res que no soni a do major.