VI
M’adormo quan, de nit, el dia plora
teixint-ne, del seu plor, un dens teixit
de noms, relats, pressentiments no dits
que són malsons al cap de poques hores.
Si l’escrivís, la veu que em xiuxiueja
quan feta un cuc em cloc feixuga al llit,
del gargot me’n naixeria l’esquerda
i de la pell me’n sagnaria el dit.
No en vull saber res més, d’aquest lament.
Quan sàpiga fer el sord a la tornada
tantost la son m’encalçarà rient.
Anhelo el fred proscrit d’una altra nit:
el cap sota el coixí i el cos en dansa
bevent la fruita grana de l’oblit.