VII
El remugar feixuc del meu no-dir
em reprengué tot just després de l’àpat
per dar-me, resabut, un mal païr
deixant al descobert el meu visatge.
Em caldria, potser, un gran dejú:
un temps l’estómac buit de sal i pebre,
deixant el mam i la vianda al punt,
ressetejant del tot el meu cor agre.
Anhelava el groc viu d’un nou rovell,
furgar amb el dit les seves romes vores
deixant la clara, el pa i tot el demés.
Afartant-me d’allò pel que em delia,
el plat mal escurat em donà basques.
Ja no vull entrar més dins de cap cuina.