Lletra
de
metge

Del dolor ancestral de dona vella,
obeïnt pas a pas amb mut retret,
ben curull duia el gep, car sóc camella
sedegosa i silent, trescant tostemps; 
amb lliçó ben apresa de donzella
i un camí ben gastat pel mateix gest.
Sóc la dona i la mare i duc bon pas,
obstinada i valenta, tot i el llast.

Si llaurant les estones he après
com se diu esperar de res no-res,
ara puc querellar-me amb el mirall
i puc fer del seu ull, tartera avall,
el vestigi proscrit de casa meva,
la mudada pellofa que al cos crema.
Sóc la dona i la mare i duc bon pas,
obstinada i valenta, tot i el llast.

El discurs que m’escau ni és quiet ni és pau
car la llengua em viu i no em reposa,
i del temps, n’he perdut ben bé el candau,
apilant els moments com fulles mortes
i marcant el camí per tornar al cau;
i dels fets, vull cridar el que el cos no gosa.
Sóc la dona i la mare i duc bon pas,
obstinada i valenta, tot i el llast.

Dels batalls, me’n surt bona llet dolenta
per criar-me les filles com les serps
que m’escupin al nas tota la merda,
que m’ensenyin encara un gest mesell,
aferrant-se al vestit que just s’esquerda
per mostrar-ne indefens un tros de pell.
Sóc la dona i la mare i duc bon pas,
obstinada i valenta, tot i el llast.

I quan sigui del dia l’hora bella
que el meu cos ja tot nu vegi la llum
deixaré ben escrit damunt l’arena
el darrer rastre ondat: cabells i punys
d’una més del ramat: la gran camella
de vençuda querella i riure a l’ull.
Sóc la dona i la mare i duc bon pas, 
obstinada i valenta, tot i el llast.