Lletra
de
metge

Mare vella ha parit
una nit d’estiu prou llonga
un nadó que és ben bonic:
una noia, una mossa.

Ha patit per fer-la eixir
molts dolors, estrips i fórceps.
Li ha quedat el cos baldat
i una pena que li és nova.

Esgotades té les forces
de les hores que ha romàs
i com que la llet no arriba
el nadó plora afamat.

Tot i estar-s’hi llarga estona
amb son home al seu costat
del mugró que li ensofronya
la petita no en vol pas. 

No s’engreixa, ai mareta.
El cadell no xucla prou
o la teta -mala meta-
no li raja; i tant com cou!

Ep, mamella, mira, ves,
que no tires, minsa mama!
Que la llet no li fa el pes
a la nina que et reclama!

Diu que és vella la mamella
diu que ja no dóna res.
Ai, que diu que aquesta esquella
ja no sonarà mai més.

I ara ve el temps de l’horror
amb estones de molta ànsia:
a la dona tant li dol
que fracassi la lactància.

Mare vella però moderna
sense fer res no roman:
ha cercat un tirallets
que desperti el seu tetam.

Se l’hi posa dia i nit,
amb rigor de gata vella
i el soroll del xuclador
li fa caure la parpella.

El mugró és entaforat
a l’embut d’on cau la gota,
més vermell que no rosat,
i pansit de totes totes.

Però la sogra li ha portat,
eixerida com és ella,
biberons per estrenar
polvos blancs i tres culleres.

“Mira nena que als setanta
ens van dir que anava així; 
dur la teta sempre a l’aire
ben mirat no fa gens fi.

Quan es cansi d’estirar,
la nineta qua ara plora,
tu t’hauràs d’arreplegar
seca la manguera morta.

Embolica’t el pitram
i recull-lo que fa nosa,
que el trepitjarà el gosset
al sortir a fer el pipi a fora.” 

I la dona, mare vella,
aixecant els ulls humits
certifica, oh meravella,
que ella és qui va parir:

Quan veu el nadó clapant
quan li plega la robeta
quan el banya tot cantant
quan del cul li treu la merda.

Ni la meta de la mama
ni la pena del pitram
migren pas la meravella
d’una mare amb son infant.