Lletra
de
metge

Del dolor ancestral de dona vella,
obeïnt pas a pas amb mut retret,
ben curull duia el gep…

El cor
Ben endins, amagat aprop del pit
rodonet i rogenc, talment com l’astre
fent camí, va marcant del temps…

Amb els fronts erms de sol i de clivelles,
engranades les cuixes per edats:
el contacte d’insecte de pell calenta
i una galta sobre el camí…

Negra, vermella, menuda o gegant
folla falera li veus fent filera,
sempre entestada amb el cul del davant,
car li és oprobi quedar-se…

Coàgul desfermat,
rutilant fermall forjat de sang roja,
rabent rellisca i roda cuixa avall,
ran la rosada…

Al matí d’un estiu que ja era al ple,
enfilàvem la ruta de la platja
al seient d’un vell cotxe amb mut deler,
cavalcades com peces…

Quin poc pes que té el que dic!
Res en faig i res s’hi mou;
tot els mots se’m fan tan xics
que és el temps…

Al costat de l’oratori
enquadrat a la paret
-obra d’art del tanatori-,
dea est qui et fa…

Ara que tant l’hora triga,
l’hora de sortir de casa,
el cor sembla que fa figa
i el cap ni toca…

D’aquesta de qui jo avui vull parlar,
en sé només perfil, car mai s’encara.
En breu us dic allò que em fa emprenyar.
Vulgueu que tot seguit en fem…